tag:blogger.com,1999:blog-55207182012-02-16T11:22:39.976+01:00Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.comBlogger231100tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-5961882373541232452010-01-25T23:17:00.004+01:002010-01-26T00:47:51.736+01:00

He contat aquesta anècdota moltes vegades. Però aquestos dies la he recordat seguit. Va ser fa uns sis o set anys, no sabria dir-ho amb exactitud, sopàvem un grup d’amics a casa d’en Vicent Bonet —Colombo, pels amics— i un dels convidats era en David Serra. El sopar va discórrer agradablement: bona conversa, bon menjar i bon vi. Després de sopar va aparèixer, de no sé on, una guitarra. I com sol

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1146162213706161962006-04-27T20:22:00.000+02:002006-04-27T20:23:33.706+02:00

Hi ha una carretera –camí asfaltat, si voleu- entre Aubarca i Corona. Hi ha gent que per la seua vida de cada dia ha de passar-hi. Per anar al mercat o a la feina, o a l’escola, per exemple. És estreteta i amb moltes corbes. El paisatge és agradable: un bosc i després camps i cases, la majoria pageses. Tot com si no haguessin passat els darrers quaranta anys. Tot molt bucòlic. Tan bucòlic que

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1146162110189291402006-04-27T20:21:00.000+02:002006-04-27T20:21:50.190+02:00

Pareix mentida. Però no ho és. El govern de l’estat se’n recorda. De la República. De la del trenta-u, que no n’hi ha altra. La República que va fer la revolució democràtica, que va fer que per primera vegada tots els ciutadans fossin iguals. Que va fer que tota la ciutadania pogués votar a les eleccions. I que tothom pogués votar independentment del seu sexe. Que va fer un sistema educatiu

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1146162049256640602006-04-27T20:18:00.000+02:002007-03-12T02:17:52.726+01:00

La convocatòria del macrobotelló va quedar en poca cosa. Realment no hauria de ser res especial, però els ajuntaments –sobretot els d’esquerra, però no només- que fa anys haguessin respost a una necessitat social, posant a l’abast dels joves un lloc adequat, ara pensen més en termes de repressió.El mateix ajuntament de Vila anunciava mesures contra la convocatòria. (Pareix ser que una d’aquestes

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1142529396305345262006-03-16T18:12:00.000+01:002006-03-16T18:16:36.316+01:00

Record una vegada, fa uns vint-i-cinc anys a Barcelona, que a la rambla de Catalunya es feia una fira enològica (de vins, vull dir). El trànsit estava tallat en aquell tram de la rambla. I no recordaria la fira si no fos pel cartell que indicava als conductors el tancament de la via i els trajectes alternatius. Me va sorprendre que, encara que provisional, estava fet com si s’hagués de passar l’

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1141994871416543582006-03-10T13:46:00.000+01:002006-03-10T13:47:51.430+01:00

És un costum habitual, quan una festa cau en diumenge, canviar-la al dilluns. En l’àmbit privat també és habitual celebrar el diumenge el sant de l’oncle que cau entre setmana (si no es diu Josep, que sovent és festa i enguany diumenge), o passar al dissabte l’aniversari que va ser el dijous. Sobre els aniversaris la cosa està tan establerta que arriba a la superstició: es pot celebrar quan ja ha

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1140563938737839342006-02-22T00:16:00.000+01:002006-02-22T00:18:58.740+01:00

És un dia important. Una tarda important. Baix l'escala de casa, només obrir la porta un riu de gent. Baixen tots escales avall. Al carrer també, rius de gent. Tots van cap a s'Alamera. Allà mos trobam. Tots, pràcticament tots. Veig una amiga, la salud. Feia uns dos anys que no la veia. Mos alegram de trobar-mos. Veig un conegut. Fa algun temps me venia les aspirines a la farmàcia. Més enllà me

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1140563534414716822006-02-22T00:07:00.000+01:002006-02-22T00:12:14.430+01:00

Fa una hora he deixat el cotxe aparcat baix de casa. Amb un tiquet de l’ORA. Surt de casa. Ja és hora d’anar a la feina. Arribant al cotxe, de lluny, veig una multa. No pot ser, només m’he passat quatre minuts. Però sí, és. En tancar la porta, el moviment de l’aire girà el tiquet. No es veia. Hauré de fer un recurs. Almenys intentar-ho. Puj al cotxe i el pos en marxa. En aquell mateix moment un

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1138579006912111352006-01-30T00:53:00.000+01:002006-01-30T00:56:46.933+01:00

Eren les set del matí. De la matinada, que en gener a les set és encara de nit. Feia fred. A un camí de Sant Jordi passen coses poc habituals. Una cinquantena de persones volen passar per un camí i un grup de guàrdies civils els ho impedeix. Ni una credencial del parlament europeu pot obrir la barrera. Espitjant tampoc. Corrent per enmig del terç sí. Arribam al nostro lloc amb les primeres llums

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1138464336849867532006-01-28T17:03:00.000+01:002006-01-28T17:05:37.930+01:00

La jardineria primer, després el paisatgisme, han evolucionat molt en els darrers segles. Al segle XVIII la modernitat era construir jardins geomètrics, amb fonts i arbres i plantes podades en formes artístiques. La naturalesa no havia de parèixer natural. Així per tota Europa els jardins imitaven els de Versalles. Més endavant, al segle XIX, els romàntics van posar de moda el gust per les

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1137379087681788462006-01-16T03:33:00.000+01:002006-01-20T16:49:39.100+01:00

Quan jo anava a l’institut i havia de fer un treball sobre qualsevol tema, anava a la biblioteca i buscava informació en enciclopèdies. Ara, lògicament, les enciclopèdies són a internet. Fa uns dies vaig ajudar un estudiant a trobar-hi informació. Vàrem entrar a la Wikipèdia. Wiki, en llengua hawaiana vol dir obert, o alguna cosa semblant. Per tant, Wikipèdia és una enciclopèdia oberta. Tots

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1136935592087069462006-01-11T00:23:00.000+01:002006-01-16T05:01:32.416+01:00

Oceania sempre ha set un espai per als somnis. Illes meravelloses. Illes perdudes i llunyanes. Platges blanques. Vegetació exuberant. Fa molts d’anys, amb una amiga fèiem plans de visitar l’arxipèlag de Tuvalu: només set atols poc poblats. Sense ràdio. Ni televisió. Amb un únic aeroport i amb un únic hotel – a Funafuti, la capital- de només dotze habitacions. I un petit aeroport que rep vols

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1136385662658395712006-01-04T15:37:00.000+01:002006-01-11T00:28:10.403+01:00

L’altre dia, en aquestes mateixes pàgines, apareixia la notícia d’un projecte del Consell Insular. No m’ho podia creure. Finalment un projecte fantàstic, faraònic. I fins i tot una mica ecològic. A pàgina sencera, i amb imatge virtual, es presentava un parc eòlic a la badia de Sant Antoni. Amb altíssimes torres que sorgien de la mar i que suportaven immensos molins de tres pales. M’agradà molt la

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1135867845368383632005-12-29T15:48:00.000+01:002006-01-04T15:46:17.976+01:00

A Nova York s’ha acabat la vaga de transport públic. Set milions de persones contentes. I calentes (sense haver de fonyar la neu dels carrers, vull dir). Podran anar en metro al sopar de Nadal. Els que celebrin el Nadal, clar. Els jueus no. Els jueus aniran en metro a dinar amb la família el dia 26. Hi coincidiran amb els catalans el dia de Hanukkah/sant Esteve. I si decideixen anar en cotxe no

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1135268006456602622005-12-22T17:08:00.000+01:002006-01-20T16:56:34.076+01:00

Camin per Santa Eulària. Pas per la plaça del canó. Pas justament per davant del canó. I instintivament mir. Busc amb la mirada. Furtivament, dissimulant. Busc un llibre. No n’hi ha cap. Segueix caminant. I pens que quan arribi a casa ho he de mirar a internet. Ja a casa mir a la pàgina corresponent i, efectivament, no hi ha cap llibre alliberat al canó de Santa Eulària.Això d’alliberar llibres

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1134152749649331022005-12-09T19:23:00.000+01:002005-12-09T19:32:45.583+01:00

Quan esperam que arribi un moment feliç. Que torni algú que estimam. Quan esperam qualsevol cosa millor que el moment actual, el temps pareix que no passa. Les hores no volen fugir. I al contrari, quan ho passam bé, quan tenim bona companyia, miram el rellotge i no podem entendre com pot ser tan tard. La percepció del temps és relativa.Des de fa dies m’he fixat en una campanya publicitària. Uns

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1083329606865122662004-04-30T14:53:00.000+02:002004-04-30T14:56:33.390+02:00

El que és primer és primer. Les notícies, si són bones no ho són tant –tan notícies-. Així, les de primera plana han de ser les pitjors que se’n trobin. Després de l’alarma social causada pel projecte d’autopista Vila-Sant Antoni, evidentment era notícia de primera plana la del projecte de superautopista de sis carrils de Vila a l’aeroport. Si tinguéssim un sistema de transport públic com cal...

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1082731459195461152004-04-23T16:44:00.000+02:002004-04-23T16:47:19.060+02:00

La televisió. Avorriment. El debat tediós i llarg. La democràcia és avorrida, Felipe González dixit. Me qued adormit en el sofà quan parla en Rubalcava. Quan me despert ja ha començat la votació. No fa molt: encara van per la C. Més avorriment però més democràtic. No és una revolució. És el que més s’hi assembla sense haver de matar. Ni morir. Ni destorbar la tranquil·litat avorridíssima en que

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1082730872451422852004-04-23T16:34:00.000+02:002004-04-23T16:37:32.403+02:00

Som un desastre. Ja ho sé. He perdut els papers del cotxe i el carnet d’identitat. El de conduir no: com que som un desastre me l’havia deixat a casa. No tot havia de ser dolent. Vuit quaranta-cinc, delegació de la direcció general de trànsit, fa un quart d’hora que han obert i tenc vint persones per davant. I dos carreguen gruixudes carpetes, treballen per a alguna gestoria. Això vol dir molt de

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1061258653350755592003-08-19T04:04:00.000+02:002003-08-19T04:04:13.280+02:00

Fins no fa molt de temps, viure al camp era viure aïllat de dabò. Una línia de telèfon s'havia d'esperar anys. I pagar-la a preu d'or. La baixada de preu dels telèfons mòbils va fer que gent que vivia al camp se'n compràs un per a fer-lo servir com a telèfon de casa. Record una amiga que deia que així, si algú els hi volia fer una visita, podia cridar abans i preguntar si hi serien o no. Un dia

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1061258451161072842003-08-19T04:00:00.000+02:002003-08-19T04:00:51.000+02:00

T'acostumes. És indispensable, insubstituible, no pots viure sense. Hi vas amunt i aball. A la feina i de festa. I a la platja. I a casa dels amics, que viuen al camp i et salven de la remor i les presses de la ciutat. Ah! quin plaer a l'estiu un pati o un porxet on toca la brisa. O sopar fora, a cel obert. (Gent que viu a ciutats de -diríem- debò, Barcelona o París vull dir, fan broma del meu

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1057407022732209272003-07-05T14:10:00.000+02:002005-12-22T18:20:37.843+01:00

Parlar del temps és un recurs fàcil per a omplir el silenci, sobretot en situacions incòmodes com, per exemple, un trajecte en ascensor amb una persona desconeguda. Mai, però, deixa de ser una conversa ridícula. Sempre es parla de que fa molt de fred quan és febrer –quan ha de fer fred, sinó?-, o de com plou durant la tardor, o de la calor que fa en agost –quan, sinó, hauria de ploure o fer calor

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5520718.post-1056749297388660322003-06-27T23:28:00.000+02:002005-12-22T18:21:53.396+01:00

Més d’una vegada s’han rigut de mi per dir que tenc una amiga de quatre potes. Na Daifa. Na Daifa no és només el ca d’un amic, ella mateixa és la meua amiga. Som amics des de fa molt de temps, i com passa amb les grans amistat, hem tengut alguna discussió i algun període d’allunyament. Res greu. Les coses que fan l’amistat més forta. Però na Daifa no és la única, tenc més amics de quatre potes. I

Pau Sarradellhttp://www.blogger.com/profile/12593865924889277479noreply@blogger.com