Amics

Més d’una vegada s’han rigut de mi per dir que tenc una amiga de quatre potes. Na Daifa. Na Daifa no és només el ca d’un amic, ella mateixa és la meua amiga. Som amics des de fa molt de temps, i com passa amb les grans amistat, hem tengut alguna discussió i algun període d’allunyament. Res greu. Les coses que fan l’amistat més forta. Però na Daifa no és l'única, tenc més amics de quatre potes. I en faig de nous. Ahir, per exemple, era a la platja i se m’acostà un quissó simpàtic. Es podria dir que somreia i tot. No hi havia ningú a prop que semblàs el seu amo. El vaig veure expectant. Però no sabia que esperava de mi. Després d’una estona de xerrada i ensumades (jo xerrava i ell ensumava) li vaig fer el gest de llençar-li una pedra. Era així de senzill, era el que esperava de mi: un company de jocs. Vaig començar a llençar pedretes, ell les seguia amb la mirada. Però quan les pedres queien a l’aigua ja no feia res per agafar-les. Prova i error. Després d’alguns intents va agafar una de les pedres al vol. No me la donà, la va deixar a terra. Era el joc que volia. Agafar les pedres al vol, si tocaven terra ja no valien. I després dipositar-les totes juntes en forma –més o menys- de piràmide. I hi ha qui diu que els animals no poden comunicar coses. Aquest ca me va ensenyar les regles d’un joc en cinc minuts.
No tot és perfecte, però. Li haig de dir “aquest ca” perquè no me va saber dir el seu nom.