La bona notícia després

El que és primer és primer. Les notícies, si són bones no ho són tant –tan notícies-. Així, les de primera plana han de ser les pitjors que se’n trobin. Després de l’alarma social causada pel projecte d’autopista Vila-Sant Antoni, evidentment era notícia de primera plana la del projecte de superautopista de sis carrils de Vila a l’aeroport. Si tinguéssim un sistema de transport públic com cal... Si tinguéssim un sistema de transport públic, vull dir, no necessitaríem tanta profusió de carrils. Ni de túnels i passos elevats. L’immens pressupost d’aquestes dos grans bestieses, ben emprat, podria contribuir a que no circulin tants vehicles, i per tant, a fer innecessaris els sis carrils. I els túnels. I els passos elevats. I no parl de fantasies –que m’agraden, i molt- com trens monorails o cotxes elèctrics de lloguer. No seria necessari anar tan lluny, amb una xarxa de línies d’autobús, amb freqüències i horaris adequats, molta gent deixaria el cotxe. Molta gent ni menys en tindria. L’objecció sempre és que la majoria de les línies no són rendibles. Si som tan curt com per calcular la rendibilitat només en euros, és ben ver, no ho són. Si mesuram, en canvi, la rendibilitat en qualitat de l’aire, en aprofitament del territori, en no fer l’ase i en tenir uns baixos nivells de mala llet per habitant i dia, el transport públic de qualitat és altament rendible. De tota manera, quina rendibilitat en euros donaran les autopistes? Seran de peatge, potser? Continuïn atents a les primeres planes. I la notícia bona, la que es publica com a breu en una pàgina parell, és que m’han proposat com a candidat al premi Nobel. El de la pau. No a mi tot sol, a mi dins d’un bon grapat de milions de persones. Tu segurament hi ets també. Som tots els que vàrem sortir al carrer arreu del món per dir no a la guerra d’Iraq el febrer de l’any passat. Això sí, no facis càlculs de comprar-te un DVD nou, ni uns calçons, ni res altre amb el premi. Cas de repartir-lo tocaríem a ben poc. Si som naltros els premiats, els sou serviran per alguna bona causa a Iraq. Continuïn atents als breus de les pàgines parells.

Publicat a Última Hora edició Ibiza y Formentera
el 26 d’abril de 2004.

Regal d’aniversari

La televisió. Avorriment. El debat tediós i llarg. La democràcia és avorrida, Felipe González dixit. Me qued adormit en el sofà quan parla en Rubalcava. Quan me despert ja ha començat la votació. No fa molt: encara van per la C. Més avorriment però més democràtic. No és una revolució. És el que més s’hi assembla sense haver de matar. Ni morir. Ni destorbar la tranquil·litat avorridíssima en que vivim. Quan mos deixen. Ei, mira! n’Enrique Fajarnés. Cap sorpresa, vota que no, com era d’esperar. En Rajoy encara mira incrèdul al seu voltant. Encara pensa vagament en la possibilitat d’un miracle. Ell no ho veu, però el que està passant s’assembla prou a un miracle. Després de dos o tres García, canvia la veu de la lletania. Segueix una altra que canta les abstencions en català (és de suposar que els ‘sí’ i els ‘no’ també, però no és fàcil saber-ho). No deu ser reglamentari, però a ningú pareix importar-li. I podria ser que aviat sigui reglamentari. I normal. Generaria llocs de feina: el cos de traductors i intèrprets del congrés. Sí. No. No. Sí. Tedi. Vaig a la cuina. Torn amb un got de suc. No. Sí. Sí. Crec que sí, que veurem molts de canvis els pròxims quatre anys. La república no, això no. Encara no. Xano xano. Temps al temps. Noms i més noms. Noms llargs i monosíl·labs curts. Un càntic, un mantra. No sé si començ a entrar en èxtasi o m’estic quedant adormit un altre cop. Se’m tanquen els ulls. És son. Millor. Quan me torn a despertar està votant n’Ana Palacio. Després del govern vota la mesa. L’últim en Marín. Un diputat crida que a ell no l’han anomenat. Un error en la llista. Vota l’últim. I vota que sí. El recompte és ràpid, un parell de minuts. Tatxaaan! ...ZP. La majoria absoluta aplaudeix i crida. Els altres miren. En Rajoy perd tota esperança. I el president que no ha perdut les eleccions té pressa per sortir corrents i no tornar mai més. Els altres es donen la mà. I petons. I abraçades. Estic content, és un bon regal en el dia del meu quarantè aniversari. Zapatero no mos fallis.

Burocràcia

Som un desastre. Ja ho sé. He perdut els papers del cotxe i el carnet d’identitat. El de conduir no: com que som un desastre me l’havia deixat a casa. No tot havia de ser dolent. Vuit quaranta-cinc, delegació de la direcció general de trànsit, fa un quart d’hora que han obert i tenc vint persones per davant. I dos carreguen gruixudes carpetes, treballen per a alguna gestoria. Això vol dir molt de temps. Una senyora m’explica que ahir els ordinadors no funcionaven i que és taxista i no pot quedar-se ni un dia sense carnet. Nou en punt, arriben reforços, obren una finestreta més. Ja són dos, faran més via. Un dels que carrega carpeta gruixuda repassa papers. I ho fa amb tanta indiscreció que m’assabent que un amic ha venut el seu cotxe. Espera. Més espera. Nou trenta-quatre, el meu torn. Fer un duplicat podria ser ben senzill: posar el número de matrícula a l’ordinador i prémer el botó d’imprimir. Però això seria massa fàcil. No és així. M’informen que “els papers” són efectivament plurals. Dos concretament. Un me’l donaran aquí però abans necessit l’altre que m’ha de donar el consell o la ITV però per que me’l donin me demanaran un informe de característiques del vehicle que m’han de donar aquí. A més necessitaré el carnet d’identitat, si està caducat acompanyat del corresponent resguard que demostri que has tramitat la renovació. No val el passaport. Ni el carnet de conduir. Ompl el formulari de sol·licitud de l’informe de característiques. Acab justament quan els ordinadors deixen de funcionar. Torni més tard. Vaig a fer un cafè, que encara no he esmorzat. Deu i cinc, hi torn, ja funcionen. Amb el meu informe a la carpeta camin cap al consell. Aquí si que serà ràpid, pens, ja duc l’informe que necessit i tot. Però no, no era tot. Me demanen també fotocòpia del carnet d’identitat, una declaració jurada de la pèrdua i tres facsímils del número de bastidor del vehicle (!). Pregunt què és un facsímil del número de bastidor. Mai m’havien demanat una cosa tan estranya. M’expliquen que és el mateix que fèiem a l’escola amb les monedes, posar-les baix del paper i passar el llapis per damunt. Quan tengui tot això, en quinze dies me donaran cita per passar una inspecció per a comprovar que el cotxe és efectivament el mateix, després me donaran la targeta d’inspecció tècnica amb la qual podré demanar el duplicat del permís de circulació. Dilluns aniré a la policia a renovar-me el carnet. Per cert, no sé per on començar a buscar el número de bastidor.