Mentides i telèfons

Fins no fa molt de temps, viure al camp era viure aïllat de dabò. Una línia de telèfon s'havia d'esperar anys. I pagar-la a preu d'or. La baixada de preu dels telèfons mòbils va fer que gent que vivia al camp se'n compràs un per a fer-lo servir com a telèfon de casa. Record una amiga que deia que així, si algú els hi volia fer una visita, podia cridar abans i preguntar si hi serien o no. Un dia algú li va descubrir un detall del qual ella, innocentment, no s'havia assabentat. La possibilitat de ser a qualsevol lloc que té el telèfon mos dóna a naltros la possibilitat de mentir sobre el nostre emplaçament. És a dir que podem dir que som a un lloc on no som. O que no som on realment som. Per a aquella amiga era la possibilitat de dir que no era a casa, encara que hi fos. Després, fins i tot aquell telèfon va sortir de casa, i la multiplicació de les mentides mos va portar la ubiqüitat.
Tots hem sentit alguna vegada a gent que sense cap vergonya menteix obertament, davant de tothom, a algú que se l'escolta a l'atre extrem de la línia. Un senyor en actitud poc laboriosa diu que té molta feina, una senyora que camina pel carrer diu que no es troba bé i que no acudirà a una cita. Algú que sopa a un restaurant que sense cap dubta està aquí, a Eivissa, però diu que és a Madrid, i amb detalls com carrer i barri. O aquell que contesta una cridada a la platja, i quan penja comenta que ni tan sols li havien preguntat a on era. Aquest darrer volia dir la veritat, però com sol passar, són els que no tenen la oportunitat.
Fins fa quatre dies estàvem en aquesta etapa de les nostres mentides telefòniques. Però no pots relaxer-te mai. Ara els telèfons porten càmara fotogràfica incorporada. Ara davant de qualsevol sospita de mentida es pot exigir l'immediat enviament d'una foto. -"Si ets a Madrid vull que m'enviïs una foto de la Cibeles". A la mentida se li ha acabat una època daurada. La nova etapa, però, permetra igualment la mentida. Haurà de ser més elaborada, això sí. I més limitada. Un principi per a mentiders: mai diguisque ets a un lloc o amb una persona dels quals no tenguis una foto enmagatzemada a la memòria del telèfon.
Em pareix molt bé.Mentir és un dret, però no ha de ser fàcil.

Porxets i autobusos

T'acostumes. És indispensable, insubstituible, no pots viure sense. Hi vas amunt i aball. A la feina i de festa. I a la platja. I a casa dels amics, que viuen al camp i et salven de la remor i les presses de la ciutat. Ah! quin plaer a l'estiu un pati o un porxet on toca la brisa. O sopar fora, a cel obert. (Gent que viu a ciutats de -diríem- debò, Barcelona o París vull dir, fan broma del meu sentiment d'stress ciutadà. Diuen que Vila no és a prou gran per a provocar els sentiments i sensacions que provoca una gran ciutat. Però això és relatiu. A mi París -o Barcelona o Nova York o Del·li- em dóna una sensació de pau i tranquil·litat equiparable a la que me dóna el camp. Una cosa haig de dir, mai hi he fet feina, sempre que visit una ciutat d'aquestes és de vacances, i és clar, no és el mateix.)
Però de sobte, un dia el cotxe diu que no, que no li ve mica de gust caminar una passa -és una manera de dir- més. I allà mateix s'atura. Sense contemplacions. Quan s'atura s'atura al mig d'una carretera sense espai per a fer-se a un costat. Apanya't i bona sort. Els cotxes no mos estimen. El meu m'ha deixat ara, quan comença l'estiu, sense patí i sense porxet refrescat per la brisa. I sense platja que no sigui la de ses Figueretes. No té consideració. Cap. Clar que potser jo no n'he tengut la cura que tocava. M'han dit que convé fer-li una revisió anual.
Res és casualitat. Aquestos dies sense cotxe m'han obligat a anar en autobús. I no m'agrada. No molt. Per a anar a la feina he de sortir de casa una hora abans, en comptes d'un quart d'hora. Anar a Corona, a buscar un poxet fresc, és una enfeinada d'unes tres hores. I fent auto-stop. Auto-stop! Feia anys que no en feia! I segueix funcionant. Això sí, els únics que s'aturen (casualitat?) són alemanys que parlen castellà.
En quant als horaris dels autobusos, molt malament!, per què surten a l'hora en punt? A l'hora en punt és quan la gent acaba la feina o surt de classe. Els autobusos haurien de partir a les hores i cinc, o i deu, així no hauríem de esperar mitja hora -amb sort- o una hora -el més normal- per a començar el trajecte cap a casa. O cap allà on sigui.