Hi ha una carretera –camí asfaltat, si voleu- entre Aubarca i Corona. Hi ha gent que per la seua vida de cada dia ha de passar-hi. Per anar al mercat o a la feina, o a l’escola, per exemple. És estreteta i amb moltes corbes. El paisatge és agradable: un bosc i després camps i cases, la majoria pageses. Tot com si no haguessin passat els darrers quaranta anys. Tot molt bucòlic. Tan bucòlic que inclús recorrent-la en automòbil pareix que vas en carro. És plena de forats. Grossos i fondos. Com si just l’acabassin de bombardejar. En aquestos dies en què tot és ple d’excavadores, bulldozers, formigoneres i d’altres màquines de les quals no sé el nom. I de camions desmesurats que mouen terra d’un lloc a un altre en quantitats també desmesurades. Quan s’estan fet autopistes que costen milions i milions. D’euros. Per aquesta carretereta no he vist cap activitat altra que els pocs cotxes que hi passen. I dels eriçons que intenten travessar-la, alguns sense cap èxit. Algú que passa a peu, i un gat. I poca cosa més. Jo no sé quant costa un camió de grava, però segur que no costa cap milió. Ni de pessetes. I veig aquesta carretera que fa pena. Quan prop de Vila ja passam per túnels i passos a diferent nivell i desdoblaments pels que haurem de pagar peatge (a l’ombra, però peatge) per molts anys. Alguna gent, potser no molta, és ver, fa servir cada dia aquest trajecte que amb una petita inversió d’alguns milers d’euros podria quedar decent. I qui la fa servir cada dia, o de tant en tant (que a l’hora de pagar impostos som tots iguals), guanyaria molt en qualitat de vida. Però, clar, aquesta carretera no du a cap discoteca, ni a cap urbanització. Ni a cap camp de golf, ni present ni futur. Du només a cases normals, amb camps normals i jardins i boscos normals. És una carretera normal, a pesar dels forats.
També és ver que no hi vist mai cap guàrdia civil antidisturbis. Ben pensat, millor els forats.
21/04/2006
27 d’abril 2006
República
Pareix mentida. Però no ho és. El govern de l’estat se’n recorda. De la República. De la del trenta-u, que no n’hi ha altra. La República que va fer la revolució democràtica, que va fer que per primera vegada tots els ciutadans fossin iguals. Que va fer que tota la ciutadania pogués votar a les eleccions. I que tothom pogués votar independentment del seu sexe. Que va fer un sistema educatiu universal, per a tothom, laic i igualitari. I sense intervenció d’estats estrangers, com ara la Ciutat del Vaticà.
Després uns traïdors van prendre les armes (que ja tenien: eren militars que havien de defensar la República) i de l’avantguarda mundial dels drets civils, per la força, vàrem passar a ser reserva espiritual d’occident (potser també de l’orient, però llavors no importava). Molts, varen ser molts els que no tingueren més remei que partir cap a l’exili. I que any rere any es desitjaven per nadal passar, junts, el següent sant Joan a Barcelona. I cada sant Joan el mateix desig pel següent nadal. I es morien un rere l’altre sense veure acomplerts els desitjos. Any rere any.
Després, quan va morir el dictador (Franco, que no n’hi havia altre) tot s’havia d’oblidar i refer. No tot. Els feixistes seguien sent feixistes. I els que havíem d’oblidar i reconciliar-mos érem els altres. Els rojos, els fills dels rojos i els fills dels fills. Els perdedors.
Ara el govern de l’estat, el president del seu govern, diu quatre coses bones del llegat democratitzador de la República i de la seua innegable empremta a la constitució del setanta-vuit i s’obren les caixes de Pandora, les toràciques, de quatre “cantamañanas” que s’escandalitzen que un demòcrata parli bé de la democràcia. No mos ha d’estranyar, són els mateixos que pensen que les potències extracomunitàries han de seguir influint esotèricament en l’educació pública. Els mateixos que s’oposen al matrimoni de persones del mateix sexe. I que, sospit, encara s’oposarien al vot de les dones i dels pobres.
Reconciliar no vol dir que els bons deixin de ser bons i els dolents dolents. Posats a maniqueismes: els bons som naltros.
07/04/2006
Després uns traïdors van prendre les armes (que ja tenien: eren militars que havien de defensar la República) i de l’avantguarda mundial dels drets civils, per la força, vàrem passar a ser reserva espiritual d’occident (potser també de l’orient, però llavors no importava). Molts, varen ser molts els que no tingueren més remei que partir cap a l’exili. I que any rere any es desitjaven per nadal passar, junts, el següent sant Joan a Barcelona. I cada sant Joan el mateix desig pel següent nadal. I es morien un rere l’altre sense veure acomplerts els desitjos. Any rere any.
Després, quan va morir el dictador (Franco, que no n’hi havia altre) tot s’havia d’oblidar i refer. No tot. Els feixistes seguien sent feixistes. I els que havíem d’oblidar i reconciliar-mos érem els altres. Els rojos, els fills dels rojos i els fills dels fills. Els perdedors.
Ara el govern de l’estat, el president del seu govern, diu quatre coses bones del llegat democratitzador de la República i de la seua innegable empremta a la constitució del setanta-vuit i s’obren les caixes de Pandora, les toràciques, de quatre “cantamañanas” que s’escandalitzen que un demòcrata parli bé de la democràcia. No mos ha d’estranyar, són els mateixos que pensen que les potències extracomunitàries han de seguir influint esotèricament en l’educació pública. Els mateixos que s’oposen al matrimoni de persones del mateix sexe. I que, sospit, encara s’oposarien al vot de les dones i dels pobres.
Reconciliar no vol dir que els bons deixin de ser bons i els dolents dolents. Posats a maniqueismes: els bons som naltros.
07/04/2006
No era tant
La convocatòria del macrobotelló va quedar en poca cosa. Realment no hauria de ser res especial, però els ajuntaments –sobretot els d’esquerra, però no només- que fa anys haguessin respost a una necessitat social, posant a l’abast dels joves un lloc adequat, ara pensen més en termes de repressió.
El mateix ajuntament de Vila anunciava mesures contra la convocatòria. (Pareix ser que una d’aquestes mesures era comença a regar els jardins del parc Reina Sofia exactament a les nou i mitja de la nit. No tenien moltes lleis a favor. Perquè beure al carrer no és cap delicte. Una altra cosa és fer massa remor (com fan els camions de recollida de fems). O embrutar els carrers (o carreteres, com fan els camions que transporten la terra de les obres de les autopistes). Contra aquestes coses ja existeixen lleis, normes i ordenances. No és necessari prohibir per prohibir. I molt menys prohibir a mitges. Com va fer l’ajuntament de Madrid: prohibir beure alcohol al carrer. Però no tant. De fet, a Madrid, a les terrasses de bars i cafeteries es pot prendre qualsevol beguda alcohòlica. L’únic límit: poder-t’ho permetre. A Barcelona per l’estil. Així, al passeig de la Castellana o a la rambla de Catalunya, per exemple, pot donar-se el cas d’una paradoxa legal propera a la inconstitucionalitat. El cas seria el d’un “pijo” o un famoset, a una terrassa de les de deixar-s’hi veure, pren una cervesa que li costa deu euros. Just devora, a quatre metres, algú seu a un banc públic i pren una cervesa que li ha costat trenta cèntims. L’oferta del supermercat. El primer compleix la llei. El segon és un delinqüent. Si això no és desigualtat davant la llei...
A Madrid ahir van passar coses surrealistes. La policia registrava motxilles i requisava botelles. No només no deixen beure al carrer, tampoc deixen transportar-hi una droga legal. Si posassin un control a la porta d’un supermercat farien sous.
Per cert, les administracions van darrerament molt fluixes a l’hora de treure policia antidisturbis al carrer. A la rambla del Raval a Barcelona o a ca’n Malalt de Sant Jordi.
18/03/2006
El mateix ajuntament de Vila anunciava mesures contra la convocatòria. (Pareix ser que una d’aquestes mesures era comença a regar els jardins del parc Reina Sofia exactament a les nou i mitja de la nit. No tenien moltes lleis a favor. Perquè beure al carrer no és cap delicte. Una altra cosa és fer massa remor (com fan els camions de recollida de fems). O embrutar els carrers (o carreteres, com fan els camions que transporten la terra de les obres de les autopistes). Contra aquestes coses ja existeixen lleis, normes i ordenances. No és necessari prohibir per prohibir. I molt menys prohibir a mitges. Com va fer l’ajuntament de Madrid: prohibir beure alcohol al carrer. Però no tant. De fet, a Madrid, a les terrasses de bars i cafeteries es pot prendre qualsevol beguda alcohòlica. L’únic límit: poder-t’ho permetre. A Barcelona per l’estil. Així, al passeig de la Castellana o a la rambla de Catalunya, per exemple, pot donar-se el cas d’una paradoxa legal propera a la inconstitucionalitat. El cas seria el d’un “pijo” o un famoset, a una terrassa de les de deixar-s’hi veure, pren una cervesa que li costa deu euros. Just devora, a quatre metres, algú seu a un banc públic i pren una cervesa que li ha costat trenta cèntims. L’oferta del supermercat. El primer compleix la llei. El segon és un delinqüent. Si això no és desigualtat davant la llei...
A Madrid ahir van passar coses surrealistes. La policia registrava motxilles i requisava botelles. No només no deixen beure al carrer, tampoc deixen transportar-hi una droga legal. Si posassin un control a la porta d’un supermercat farien sous.
Per cert, les administracions van darrerament molt fluixes a l’hora de treure policia antidisturbis al carrer. A la rambla del Raval a Barcelona o a ca’n Malalt de Sant Jordi.
18/03/2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
