Llaurar de bon matí

Eren les set del matí. De la matinada, que en gener a les set és encara de nit. Feia fred. A un camí de Sant Jordi passen coses poc habituals. Una cinquantena de persones volen passar per un camí i un grup de guàrdies civils els ho impedeix. Ni una credencial del parlament europeu pot obrir la barrera. Espitjant tampoc. Corrent per enmig del terç sí. Arribam al nostro lloc amb les primeres llums del dia. El fred intens, l’aire humit. Des de lluny se sent un monstre mecànic, gegantí i groc. El monstre arriba just davant de naltros. S’hi atura. A només tres metres. Ràpidament, els guàrdies formen davant la màquina. Per a protegir-la de naltros? Després esperar. No sabíem ben bé què. Estàvam allà, formats, enfrontats. No parlam amb els que tenim davant, però sí entre naltros. I per telèfon. Ells parlen entre ells. Poc, però parlen. Puc sentir una conversa, curta, entre dos guàrdies: “mira que aquí nos pase esto...” La distensió no dura gaire. Un dels que mana passa per davant de la formació de guàrdies dient-los que “esto va en serio”. Arriben reforços. Amb porres més llargues i més fortes. I amb escuts de plàstic transparent. Segurament tardaven perquè li havien de llevar la pols als escuts. Potser ni s’enrecordaven d’on els havien guardat. Els que acaben d’arribar pareixen més nerviosos. Un d’ells agafa la porra amb la mà dreta i s’hi dóna copets a la mà esquerra. Formen com les peces dels escacs. Els peons davant, els que duen escut darrera. Naltros, agafats dels braços, formam una cadena d’ADN. Amb un megàfon, un dels que mana mos commina. Tenim dos minuts per anar-mos-en. Torna a parlar, mos hem d’anar d’allà immediatament. Diu que impedim una activitat lícita. Després tot va ser molt ràpid. No vaig sentir cap ordre. M’arrencaren del braç del meu company i me tregueren d’enmig. En pocs minuts la màquina ferotge tenia el pas obert. Dos camions pesats, impressionants, li anaven darrera. Començaren a carregar terra. Una camionada cada tres o quatre minuts. A l’aire l’aroma de terra humida. Feia olor de camp acabat de llaurar.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 29 de gener de 2006

Paisatgisme aplicat

La jardineria primer, després el paisatgisme, han evolucionat molt en els darrers segles. Al segle XVIII la modernitat era construir jardins geomètrics, amb fonts i arbres i plantes podades en formes artístiques. La naturalesa no havia de parèixer natural. Així per tota Europa els jardins imitaven els de Versalles. Més endavant, al segle XIX, els romàntics van posar de moda el gust per les antiguitats. També pels viatges exòtics, en un temps en què sortint de Londres, Roma ja era una destinació prou exòtica. Els viatgers de l’època anaven també a Istanbul i a Egipte. I a Grècia. Els agradaven les ruïnes antigues. També les que tenien prop de casa: abadies gòtiques o esglésies romàniques. Molts pintors i escriptors situaven les seues obres a un claustre d’un monestir antic en una nit de tempesta. O a un cementiri medieval. O a un castell al cim d’un penyal. O a llocs per l’estil. Però el plaer d’admirar antiguitats no s’acabava aquí. Els anglesos nobles –i rics, que llavors era pràcticament el mateix- encarregaven jardins a la moda, és a dir, amb una estètica absolutament oposada a la del jardí versallesc. Volien espais d’aparença salvatge, boscos que dissimulassin la seua condició d’artificials. La feina dels jardiners era, precisament, que paregués que no hi havien fet feina. Aquestos jardins es completaven de vegades amb falses ruïnes. Per exemple un tros de mur amb dos arcs gòtics, adequadament coberts per heures, en un racó ombrívol d’un boscatge. La jardineria i el paisatgisme han evolucionat molt. I curiosament, ara, a Eivissa es dóna un “revival” de la moda romàntica. Alguns propietaris de parcel·les rústiques, rics, sí, però no molt nobles, construeixen ruïnes falses a les seues propietats. Petites païsses de tres segles d’antiguitat construïdes abans d’ahir. O unes restes fictícies de murs d’una casa amagades darrera unes mates (Matas Matas?). Qualsevol cosa val. Però no ho fan pel plaer de l’esperit. Ho fan per omplir-se les butxaques. Paisatgisme aplicat a l’especulació urbanística.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 21 de gener de 2006

Terrorisme enciclopèdic

Quan jo anava a l’institut i havia de fer un treball sobre qualsevol tema, anava a la biblioteca i buscava informació en enciclopèdies. Ara, lògicament, les enciclopèdies són a internet. Fa uns dies vaig ajudar un estudiant a trobar-hi informació. Vàrem entrar a la Wikipèdia. Wiki, en llengua hawaiana vol dir obert, o alguna cosa semblant. Per tant, Wikipèdia és una enciclopèdia oberta. Tots podem consultar-la, però també –meravelles de la tècnica- també podem corregir-la. La veritat és que l’he consultat moltes vegades i sempre m’ha sorprès no trobar-hi bestieses afegides per qualsevol usuari incívic. Això fins abans d’ahir. El treball que havia de fer l’estudiant en qüestió era sobre instruments de laboratori. Després de mirar unes quantes entrades, quan vàrem arribar a la placa de Petri, la definició era correcta i clara, com és habitual. Però tenia un afegit estrany. Convidava al lector a ficar-se un dit al cul i, a continuació, amenaçava, en nom d’ETA, amb un atemptat terrorista terrible per divendres a les zero hores. Deia que l’atemptat d’al-Qaeda a Madrid quedaria en res. L’ortografia era dolenta. La sintaxi encara molt pitjor. Dos dades que, sumades a que l’amenaça es trobàs amagada a l’article “placa de Petri” de la Wikipèdia, donaven molt poca credibilitat al contingut. Així i tot, no me va paréixer cosa de prendre’s a broma. Només d’imaginar-me divendres pel matí escoltant a la ràdio la notícia ja tremolava. Què fer? Cridar la policia? També m’imaginava parlant per telèfon i explicant-ho tot: explicant què és la Wikipèdia, explicant què és la placa de Petri, explicant quina adreça s’ha de teclejar al navegador... uf! Les coses d’internet s’han de resoldre a internet. Vaig buscar la pàgina del ministeri d’interior. Hi havia un link per a enviar e-mails a no sé quina unitat antiterrorista. Així era més fàcil. Allà sí que sabrien de què parlava. Efectivament, mitja hora més tard rebia una resposta donant-me les gràcies.
Aprofitant, vaig buscar on denunciar en Bush. Però això a internet no es troba.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 15 de gener de 2006

Manuia te Kilihimahi ma te Tauhaga Fou

Oceania sempre ha set un espai per als somnis. Illes meravelloses. Illes perdudes i llunyanes. Platges blanques. Vegetació exuberant. Fa molts d’anys, amb una amiga fèiem plans de visitar l’arxipèlag de Tuvalu: només set atols poc poblats. Sense ràdio. Ni televisió. Amb un únic aeroport i amb un únic hotel – a Funafuti, la capital- de només dotze habitacions. I un petit aeroport que rep vols només des d’una illa de Fiji. En resum: un paradís.
En el repartiment de dominis d’internet, a Tuvalu li van tocar les lletres TV. La casualitat de la coincidència amb l’abreviació de televisió va ser per a aquest petit estat com la grossa de nadal. Les adreces d’internet de Tuvalu es vénen a preu milionari a televisions de tot el món. L’estat de Tuvalu és ara un estat ric.
Prop de Tuvalu s’hi troben les illes de Tokelau. Un estat petit. Només tres atols i una població de mil cinc-cents habitats. Governat per un consell d’ancians i amb relacions privilegiades amb Nova Zelanda. De fet ja estan negociant el trasllat de tota la població a Nova Zelanda si puja el nivell del mar i desapareixen les illes. En coses d’internet, Tokelau no ha tingut tanta sort com els seus veïns. El seu domini el marquen les lletres TK. No són les lletres més adequades per fer un gran negoci, per això han decidit regalar les adreces. Qualsevol pot tenir una adreça gratuïta punt TK. No intenteu registrar cocacola.tk, ni marlboro.tk, per aquestes si s’ha de pagar. Però no per una adreça personal. Jo ja en tenc una: http://www.sarradell.tk/ . Si la teclejau en el vostre navegador entrareu en el meu “blog” (que vol dir “diari personal” en neolingua d’internet), on penj aquestos articles el dia següent a la seua publicació. Hi podeu llegir els meus escrits de setmanes passades. I deixar-hi comentaris si voleu. I si decidiu tenir la vostra adreça de Tokelau, quan comenci el pròxim any rebreu un e-mail de felicitació en llengua tokelau. Manuia te Kilihimahi ma te Tauhaga Fou, que vol dir que el nou any sigui molt bo i ple d’alegries. Més o menys.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 9 de gener de 2006

Molins de vent

L’altre dia, en aquestes mateixes pàgines, apareixia la notícia d’un projecte del Consell Insular. No m’ho podia creure. Finalment un projecte fantàstic, faraònic. I fins i tot una mica ecològic. A pàgina sencera, i amb imatge virtual, es presentava un parc eòlic a la badia de Sant Antoni. Amb altíssimes torres que sorgien de la mar i que suportaven immensos molins de tres pales. M’agradà molt la idea. No m’acabava de quadrar, però, que fos idea del PP. Només ho pareixia per l’important impacte paisatgístic. El principal problema del projecte: la protecció del paisatge. La protecció que mos impedeix crear paisatges nous. Però també impedeix que alguns facin un benidorm a cada cala.
Pens que el paisatge s’ha de protegir, però també pens que necessitam alguna obra monumental. Una construcció emblemàtica, gran, visible. Una torre de comunicacions, amb restaurant giratori. Un museu que canviï l’”skyline” de Dalt Vila. Un teatre de l’òpera penjat d’un penya-segat. En resum, alguna cosa magnifica que canviàs l’entorn, alguna cosa que d’aquí tres segles fos digna d’una llei especial de protecció del patrimoni artístic.
Mitja dotzena de molins d’energia eòlica era una bona cosa. Una successió de gegants poètics de ritme musical. (Jo la havia imaginat, fa anys, p’Es Freus).
Però, ai!, il·lús de mi, era una broma. Era producte de les ments malicioses que escriuen aquest diari. Es coneix que, farts de ser fidels a la tirànica realitat, una vegada a l’any s’inventen una notícia. La innocentada del vint-i-vuit de desembre. I m’ho diuen l’endemà. Vaig estar enganyat tot un dia. Sort que, en contra del meu entusiasme, no en vaig fer gaires comentaris. Molt de ridícul m’ha estalviat aquesta actitud. Però el desassossec al pit. La sensació d’haver set traït per la paraula escrita, que té tanta autoritat, no me la lleva ningú.
I mira que fa temps que hauria d’haver après a no fiar-me de la lletra escrita, que sap mentir amb més eficàcia que la paraula que mira directament als ulls.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 2 de gener de 2006