Mentides i telèfons

Fins no fa molt de temps, viure al camp era viure aïllat de dabò. Una línia de telèfon s'havia d'esperar anys. I pagar-la a preu d'or. La baixada de preu dels telèfons mòbils va fer que gent que vivia al camp se'n compràs un per a fer-lo servir com a telèfon de casa. Record una amiga que deia que així, si algú els hi volia fer una visita, podia cridar abans i preguntar si hi serien o no. Un dia algú li va descubrir un detall del qual ella, innocentment, no s'havia assabentat. La possibilitat de ser a qualsevol lloc que té el telèfon mos dóna a naltros la possibilitat de mentir sobre el nostre emplaçament. És a dir que podem dir que som a un lloc on no som. O que no som on realment som. Per a aquella amiga era la possibilitat de dir que no era a casa, encara que hi fos. Després, fins i tot aquell telèfon va sortir de casa, i la multiplicació de les mentides mos va portar la ubiqüitat.
Tots hem sentit alguna vegada a gent que sense cap vergonya menteix obertament, davant de tothom, a algú que se l'escolta a l'atre extrem de la línia. Un senyor en actitud poc laboriosa diu que té molta feina, una senyora que camina pel carrer diu que no es troba bé i que no acudirà a una cita. Algú que sopa a un restaurant que sense cap dubta està aquí, a Eivissa, però diu que és a Madrid, i amb detalls com carrer i barri. O aquell que contesta una cridada a la platja, i quan penja comenta que ni tan sols li havien preguntat a on era. Aquest darrer volia dir la veritat, però com sol passar, són els que no tenen la oportunitat.
Fins fa quatre dies estàvem en aquesta etapa de les nostres mentides telefòniques. Però no pots relaxer-te mai. Ara els telèfons porten càmara fotogràfica incorporada. Ara davant de qualsevol sospita de mentida es pot exigir l'immediat enviament d'una foto. -"Si ets a Madrid vull que m'enviïs una foto de la Cibeles". A la mentida se li ha acabat una època daurada. La nova etapa, però, permetra igualment la mentida. Haurà de ser més elaborada, això sí. I més limitada. Un principi per a mentiders: mai diguisque ets a un lloc o amb una persona dels quals no tenguis una foto enmagatzemada a la memòria del telèfon.
Em pareix molt bé.Mentir és un dret, però no ha de ser fàcil.

Porxets i autobusos

T'acostumes. És indispensable, insubstituible, no pots viure sense. Hi vas amunt i aball. A la feina i de festa. I a la platja. I a casa dels amics, que viuen al camp i et salven de la remor i les presses de la ciutat. Ah! quin plaer a l'estiu un pati o un porxet on toca la brisa. O sopar fora, a cel obert. (Gent que viu a ciutats de -diríem- debò, Barcelona o París vull dir, fan broma del meu sentiment d'stress ciutadà. Diuen que Vila no és a prou gran per a provocar els sentiments i sensacions que provoca una gran ciutat. Però això és relatiu. A mi París -o Barcelona o Nova York o Del·li- em dóna una sensació de pau i tranquil·litat equiparable a la que me dóna el camp. Una cosa haig de dir, mai hi he fet feina, sempre que visit una ciutat d'aquestes és de vacances, i és clar, no és el mateix.)
Però de sobte, un dia el cotxe diu que no, que no li ve mica de gust caminar una passa -és una manera de dir- més. I allà mateix s'atura. Sense contemplacions. Quan s'atura s'atura al mig d'una carretera sense espai per a fer-se a un costat. Apanya't i bona sort. Els cotxes no mos estimen. El meu m'ha deixat ara, quan comença l'estiu, sense patí i sense porxet refrescat per la brisa. I sense platja que no sigui la de ses Figueretes. No té consideració. Cap. Clar que potser jo no n'he tengut la cura que tocava. M'han dit que convé fer-li una revisió anual.
Res és casualitat. Aquestos dies sense cotxe m'han obligat a anar en autobús. I no m'agrada. No molt. Per a anar a la feina he de sortir de casa una hora abans, en comptes d'un quart d'hora. Anar a Corona, a buscar un poxet fresc, és una enfeinada d'unes tres hores. I fent auto-stop. Auto-stop! Feia anys que no en feia! I segueix funcionant. Això sí, els únics que s'aturen (casualitat?) són alemanys que parlen castellà.
En quant als horaris dels autobusos, molt malament!, per què surten a l'hora en punt? A l'hora en punt és quan la gent acaba la feina o surt de classe. Els autobusos haurien de partir a les hores i cinc, o i deu, així no hauríem de esperar mitja hora -amb sort- o una hora -el més normal- per a començar el trajecte cap a casa. O cap allà on sigui.

Parlar del temps

Parlar del temps és un recurs fàcil per a omplir el silenci, sobretot en situacions incòmodes com, per exemple, un trajecte en ascensor amb una persona desconeguda. Mai, però, deixa de ser una conversa ridícula. Sempre es parla de que fa molt de fred quan és febrer –quan ha de fer fred, sinó?-, o de com plou durant la tardor, o de la calor que fa en agost –quan, sinó, hauria de ploure o fer calor?-. bàsicament parlar del temps atmosfèric és ridícul sempre que no se doni una de les circumstàncies següents:
1- És febrer i el termòmetre passa dels vint-i-cinc graus centígrads.
2- És agost i el mateix termòmetre no arriba als vint.
3- Neva. En qualsevol època de l’any, a Eivissa és prou insòlit que nevi que sempre és un bon tema de conversa.
4- Plouen granotes (o qualsevol altre tipus d’animals o d’objectes). No importa en quina època de l’any ni tampoc importa on, és un fet universalment insòlit i sempre constituirà un tema de conversa acceptable. I no només de conversa, també és un bon tema per a articles de premsa, notícies de televisió i ràdio o guions cinematogràfics (veure Magnòlia).
No incloc altres fenòmens més poc habituals, aquells de tipus bíblic, per exemple quan s’obrin els cels (no sé per què els cels quan s’obrin són plurals) i baixa un àngel del senyor tocant la trompeta, un fet així deixa tan bocabadat que difícilment podria parlar-se’n fins després d’uns dies de recuperació.
Aquestos dies no m’agrada que me parlin de la calor que fa, que en fa, i molta. Però s’acosta juliol i és ben normal que en faci. De tant en tant, molt rarament, se sent algun comentari que fa que l’obvi prengui una gràcia diferent, un to poètic. L’altre dia vaig sentir un d’aquestos comentaris que m’agradà. Un home que entrava a un bar –eren cap a les tres de la tarda- diu en veu alta “qui s’ha deixat oberta la porta de l’infern?”. Una frase a la qual hem de reconèixer una qualitat literària molt més alta que a la vulgar “quina calor que fa!”.
En resum: les normes estan fetes per saltar-se-les. Qualsevol tema és un bon tema, per a una conversa, per a una novel·la, un poema o un tractat científic. Però si parles d’un tema massa recurrent, millor que ho facis amb un poc de gràcia.
Gràcies.

Amics

Més d’una vegada s’han rigut de mi per dir que tenc una amiga de quatre potes. Na Daifa. Na Daifa no és només el ca d’un amic, ella mateixa és la meua amiga. Som amics des de fa molt de temps, i com passa amb les grans amistat, hem tengut alguna discussió i algun període d’allunyament. Res greu. Les coses que fan l’amistat més forta. Però na Daifa no és l'única, tenc més amics de quatre potes. I en faig de nous. Ahir, per exemple, era a la platja i se m’acostà un quissó simpàtic. Es podria dir que somreia i tot. No hi havia ningú a prop que semblàs el seu amo. El vaig veure expectant. Però no sabia que esperava de mi. Després d’una estona de xerrada i ensumades (jo xerrava i ell ensumava) li vaig fer el gest de llençar-li una pedra. Era així de senzill, era el que esperava de mi: un company de jocs. Vaig començar a llençar pedretes, ell les seguia amb la mirada. Però quan les pedres queien a l’aigua ja no feia res per agafar-les. Prova i error. Després d’alguns intents va agafar una de les pedres al vol. No me la donà, la va deixar a terra. Era el joc que volia. Agafar les pedres al vol, si tocaven terra ja no valien. I després dipositar-les totes juntes en forma –més o menys- de piràmide. I hi ha qui diu que els animals no poden comunicar coses. Aquest ca me va ensenyar les regles d’un joc en cinc minuts.
No tot és perfecte, però. Li haig de dir “aquest ca” perquè no me va saber dir el seu nom.