Nadala (o no)

A Nova York s’ha acabat la vaga de transport públic. Set milions de persones contentes. I calentes (sense haver de fonyar la neu dels carrers, vull dir). Podran anar en metro al sopar de Nadal. Els que celebrin el Nadal, clar. Els jueus no. Els jueus aniran en metro a dinar amb la família el dia 26. Hi coincidiran amb els catalans el dia de Hanukkah/sant Esteve. I si decideixen anar en cotxe no patiran embussos.
A Vila, en canvi, no hem d’esperar cap vaga de transport públic per a patir embussos de trànsit. Aquí són endèmics. I el transport públic com en vaga permanent. (“Are they on strike?”, em preguntà un turista quan li vaig dir que l’autobús de l’aeroport a Vila sortia cada mitja hora.) I el trànsit arribarà a ser pitjor. Carreteres més amples i més ràpides d’accés a la ciutat, pont de Jesús inclòs, tan imponent com el de Brookling (però no tan polit). Els carrers, però, no creixen ni es fan més amples. I les places d’aparcament tampoc. Pagar per l’aparcament no és res, ja veureu que d’aquí poc pagarem entrada. Com a Londres.
A Londres neva, de vegades, per Nadal. Com a Nova York. Aquí no. Aquí l’única neu que tenim és artificial i sempre va acompanyada d’un santa Claus de plàstic. O d’un betlem del mateix material. Nadal de plàstic. Nadal artificial. També Nadal virtual. Decoracions nadalenques virtuals per tot internet. I neu virtual, com la que cau a algunes pàgines web en aquestos dies. A algunes de ben serioses, fins i tot. Això sí, totes nord-americanes. I com que són del nord, i no creuen que existeixi vida intel·ligent més enllà de les seues fronteres, no tenen en compte la gent que visita aquestes pàgines des d’altres parts del món. Especialment des de l’hemisferi sud. Però també és ver que a Sydney, Johanesburg o Buenos Aires, els santa claus van pels carrers –i les platges- amb el mateix abric vermell. I sense llevar-se mai la barretina. I molt sovent acompanyats de neu de artificial.
Que celebreu bé el solstici d’hivern.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 24 de desembre de 2005

Llibres creuats

Camin per Santa Eulària. Pas per la plaça del canó. Pas justament per davant del canó. I instintivament mir. Busc amb la mirada. Furtivament, dissimulant. Busc un llibre. No n’hi ha cap. Segueix caminant. I pens que quan arribi a casa ho he de mirar a internet. Ja a casa mir a la pàgina corresponent i, efectivament, no hi ha cap llibre alliberat al canó de Santa Eulària.
Això d’alliberar llibres és una pràctica coneguda com bookcrossing. Vaig saber que això existia fa poc més d’un any, quan una amiga –cambrera d’un bar- me va comentar que algú li havia deixat un llibre. Me’l va ensenyar. Duia una etiqueta amb una breu explicació. Era de qui el volgués. “Meu” –vaig pensar. L’única cosa que se’m demanava a canvi era anar a la pàgina http://www.bookcrossing.com/ i deixar constància de la troballa. Així de senzill. Després de llegir-lo sempre te’l pots quedar, però la idea és que els llibres circulin. En el llenguatge dels iniciats, alliberar-lo. És el que vaig fer amb aquell: alliberar-lo al mateix bar uns dies després. Algú el va recollir i el llibre va seguir el seu camí.
Un parell de mesos després, de viatge a l’illa de Bali, se’m va acudir de mirar si hi havia cap llibre alliberat. N’hi havia. Un d’ells a una llibreria de vell d’Ubud, al centre de l’illa. I l’havia alliberat la mateixa persona que havia recollit el que jo havia alliberat a Eivissa! Era un senyal, vaig anar a Ubud a buscar-lo. Allà ningú sabia res, ni se’n recordaven d’aquell llibre. L’excursió pagà la pena, però, la llibreria estava bastant bé i hi vaig comprar un parell de llibres sobre cultura balinesa. Buscar llibres alliberats: “sortir de cacera” (go hunting) pot ser especialment divertit quan ets de viatge. Trobar o no el llibre, no és –necessàriament- el més important.
Per cert. Si ara mateix, en el moment que acabis de llegir aquestes paraules, passes per davant del canó de Santa Eulària, mira-hi. Amb una mica de sort seràs el primer. I això té premi.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 18 de desembre de 2005

La vida és a una altra banda

Quan esperam que arribi un moment feliç. Que torni algú que estimam. Quan esperam qualsevol cosa millor que el moment actual, el temps pareix que no passa. Les hores no volen fugir. I al contrari, quan ho passam bé, quan tenim bona companyia, miram el rellotge i no podem entendre com pot ser tan tard. La percepció del temps és relativa.
Des de fa dies m’he fixat en una campanya publicitària. Uns anuncis de televisió als quals la vida al voltant del protagonista es torna especialment lenta. L’home, mesquin, demana una hamburguesa a un macburguer i la cambrera sil·labeja cada paraula passant la comanda pel micròfon: “U-na ham-bur-gue-sa i u-nes pa-ta-tes pe-ti-tes...” A un altre anunci, apareix la mateixa persona a la seua festa d’aniversari. Els seus amics li canten el “cumpleaños feliz” com parlava la cambrera del macburguer: síl·laba per síl·laba. El protagonista fa cara de sorpresa. No entén què passa. I és que la percepció del temps és relativa. La seua connexió a internet és tan ràpida, que la resta del món li pareix que no avança, que no es mou.
Un altre anunci mos mostra l’activitat al carrer d’una ciutat. Tothom camina amb moviments una mica espasmòdics, estranys. Caminen sense moure les cames, com patinant. Com als vídeo-jocs. Almenys als vídeo-jocs que coneixem fins ara. Perquè amb la consola que ofereix aquest anunci les imatges són tan reals que la realitat mateixa mos pareixerà la de supermàrio.Amb els vídeo-jocs podem córrer curses de tot tipus, fer la guerra, jugar al tennis, robar, assassinar, rescatar princeses i matar dracs. I tot a una realitat paral·lela. Sense destrossar la casa, ni contaminar el medi ambient, ni fer mal a cap criatura. Amb internet podem comprar de tot, pagar impostos, reservar hotels, enviar correu. I sense fonyar el carrer. És el principi de la nostra immaterialitat. Una forma de misticisme que ni el Buda ni Teresa de Jesús podien imaginar. Però és veritat, és real. La vida és a una altra banda. La banda ampla.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 4 de desembre de 2005