Civilització

Record una vegada, fa uns vint-i-cinc anys a Barcelona, que a la rambla de Catalunya es feia una fira enològica (de vins, vull dir). El trànsit estava tallat en aquell tram de la rambla. I no recordaria la fira si no fos pel cartell que indicava als conductors el tancament de la via i els trajectes alternatius. Me va sorprendre que, encara que provisional, estava fet com si s’hagués de passar l’eternitat en aquella cantonada. Res de cartrons penjats amb un filferro. Estava fet com un senyal de trànsit i l’havien col·locat foradant el terra i posant-hi ciment. L’única cosa que en delatava la provisionalitat era la pròpia informació que tenia inscrita.

Igual que aquí vint-i-cinc anys més tard. Des que han començat les obres de les autopistes l’única senyalització provisional que he vist –molt poca, absolutament insuficient- han sét papers aferrats als panells de sempre o trossos de fusta lligats amb un cordell. Les coses que es fan s’han de fer bé. Però ja sé que és demanar massa. No sé com m’estranya que es posi en perill la vida de molts per no senyalitzar correctament les obres a les carreteres quan s’envia a la guàrdia civil a treure a cops de porra als convidats a una finca per deixar-hi entrar excavadores. I si els propietaris volen veure papers, els hi ensenyen un formulari sense omplir. Com em poden estranyar aquestes actituds de gent que posa una cimentera o una planta asfàltica sense demanar una llicència municipal. Que envia disfresses de robocop a dojo, però s’oblida d’enviar un arqueòleg junt a l’excavadora. Que enterra les restes de l’asfalt vell que lleva de les carreteres a un abocador “provisional”. Què més dóna que passi a l’aigua un poc més de contaminació si els pous ja estan tan salinitzats que no se’n pot veure l’aigua fa temps.

Cada passa que fan intentant arreglar les coses indignen més i més gent.

A un país civilitzat (civilitzat probablement és sinònim de tenir vergonya), ja faria dies que hauria dimitit el govern en ple.

Publicat el 13 de març a Última Hora d'Eivissa i Formentera

El dia abans

És un costum habitual, quan una festa cau en diumenge, canviar-la al dilluns. En l’àmbit privat també és habitual celebrar el diumenge el sant de l’oncle que cau entre setmana (si no es diu Josep, que sovent és festa i enguany diumenge), o passar al dissabte l’aniversari que va ser el dijous. Sobre els aniversaris la cosa està tan establerta que arriba a la superstició: es pot celebrar quan ja ha passat, però du mala sort fer la festa abans. I si això val pels aniversaris de persones, qui sap si no val també per a altres aniversaris. El de l’estatut de les Illes Balears, per exemple. Celebrat el dia abans. El mes abans, inclús. L’he donat voltes i més voltes i no li trob cap sentit. Celebrar el dia de les Illes Balears, que és festa, el dia abans del dia de les Illes Balears que és dia feiner. I si el dia escollit va ser pot encertat, el lloc menys encara. El recinte firal, tot envoltat de moviments de terres i d’obres de futurs scalextrix. I així com s’acostava l’hora de l’acte institucional, envoltat també de manifestants tenaços i antidisturbis de la policia nacional. I si tot això era poc, el boicot de l’esquerra. Una celebració ben lluïda. Són coses que passen quan es vol canviar el calendari a conveniència. I el traçat de les carreteres a conveniència. I la protecció del territori a conveniència. I la vida dels ciutadans com si fossin súbdits. I tornant a la celebració a destemps, no entenc quina pressa tenia el govern en ple de torna a Mallorca. Què debien tenir a fer un dia tan assenyalat? No debien ser negocis, que era dia de festa. Si no era negoci era oci. Una partida de golf. Un passeig en veler per la badia de Palma. Gandulejar al sofà amb el comandament a la mà. Perdonau, som un malpensat. Segurament volien passar el dia amb la família. Ja sabeu, aquella institució que als d’esquerra mos importa tan poc que la volem destruir.

Publicat a Última Hora edició d’Eivissa i Formentera el 5 de març de 2006.