He contat aquesta anècdota moltes vegades. Però aquestos dies la he recordat seguit. Va ser fa uns sis o set anys, no sabria dir-ho amb exactitud, sopàvem un grup d’amics a casa d’en Vicent Bonet —Colombo, pels amics— i un dels convidats era en David Serra. El sopar va discórrer agradablement: bona conversa, bon menjar i bon vi. Després de sopar va aparèixer, de no sé on, una guitarra. I com sol passar quan els que no sabem de música tenim un músic a l’abast, al músic li va tocar tocar. Després d’un parell de temes del repertori d’Estatuas.d.Sal algú va fer la pregunta. “No has pensat mai en cantar en català?” No era la primera vegada que en David havia de respondre a aquesta pregunta. Però aquella vegada no va tenir temps. En Colombo, que té un espai a la seua biblioteca per als poemes dels seus amics, ja li havia posat a les mans un quadern de poemes meus. Supòs que va triar els meus perquè jo era davant. I allà mateix en David es va posar a la feina. Després de llegir-ne alguns es va decidir per Mar enllà. Alguns minuts després ja sonaven a la guitarra uns acords que, poc a poc, s’harmonitzaven amb les paraules. Sempre he envejat aquesta capacitat dels músics de crear en públic, com ho va fer en David aquella nit o com quan improvisen damunt d’un escenari. Per a mi el moment creatiu és sempre una cosa íntima, solitària. Una hora més tard estàvem tots aprenent la nova cançó i cantant-la a cor. Llavors no ho sabíem, però ho sabem ara, assistíem a l’origen de Projecte Mut. Avui, després de molt camí fet, de moltes actuacions a Eivissa, primer, a les altres illes, després, i des de València fins a Prada, el projecte s’ha materialitzat en un disc fet amb amor i amb cura dels detalls, com es fan les coses ben fetes.
Els que érem allà aquella nit podem dir que som els primers fans de Projecte Mut.
Publicat l'11 de gener de 2010 a l'Última Hora d'Eivissa i Formentera.
