Una carretera normal

Hi ha una carretera –camí asfaltat, si voleu- entre Aubarca i Corona. Hi ha gent que per la seua vida de cada dia ha de passar-hi. Per anar al mercat o a la feina, o a l’escola, per exemple. És estreteta i amb moltes corbes. El paisatge és agradable: un bosc i després camps i cases, la majoria pageses. Tot com si no haguessin passat els darrers quaranta anys. Tot molt bucòlic. Tan bucòlic que inclús recorrent-la en automòbil pareix que vas en carro. És plena de forats. Grossos i fondos. Com si just l’acabassin de bombardejar. En aquestos dies en què tot és ple d’excavadores, bulldozers, formigoneres i d’altres màquines de les quals no sé el nom. I de camions desmesurats que mouen terra d’un lloc a un altre en quantitats també desmesurades. Quan s’estan fet autopistes que costen milions i milions. D’euros. Per aquesta carretereta no he vist cap activitat altra que els pocs cotxes que hi passen. I dels eriçons que intenten travessar-la, alguns sense cap èxit. Algú que passa a peu, i un gat. I poca cosa més. Jo no sé quant costa un camió de grava, però segur que no costa cap milió. Ni de pessetes. I veig aquesta carretera que fa pena. Quan prop de Vila ja passam per túnels i passos a diferent nivell i desdoblaments pels que haurem de pagar peatge (a l’ombra, però peatge) per molts anys. Alguna gent, potser no molta, és ver, fa servir cada dia aquest trajecte que amb una petita inversió d’alguns milers d’euros podria quedar decent. I qui la fa servir cada dia, o de tant en tant (que a l’hora de pagar impostos som tots iguals), guanyaria molt en qualitat de vida. Però, clar, aquesta carretera no du a cap discoteca, ni a cap urbanització. Ni a cap camp de golf, ni present ni futur. Du només a cases normals, amb camps normals i jardins i boscos normals. És una carretera normal, a pesar dels forats.
També és ver que no hi vist mai cap guàrdia civil antidisturbis. Ben pensat, millor els forats.

21/04/2006

República

Pareix mentida. Però no ho és. El govern de l’estat se’n recorda. De la República. De la del trenta-u, que no n’hi ha altra. La República que va fer la revolució democràtica, que va fer que per primera vegada tots els ciutadans fossin iguals. Que va fer que tota la ciutadania pogués votar a les eleccions. I que tothom pogués votar independentment del seu sexe. Que va fer un sistema educatiu universal, per a tothom, laic i igualitari. I sense intervenció d’estats estrangers, com ara la Ciutat del Vaticà.
Després uns traïdors van prendre les armes (que ja tenien: eren militars que havien de defensar la República) i de l’avantguarda mundial dels drets civils, per la força, vàrem passar a ser reserva espiritual d’occident (potser també de l’orient, però llavors no importava). Molts, varen ser molts els que no tingueren més remei que partir cap a l’exili. I que any rere any es desitjaven per nadal passar, junts, el següent sant Joan a Barcelona. I cada sant Joan el mateix desig pel següent nadal. I es morien un rere l’altre sense veure acomplerts els desitjos. Any rere any.
Després, quan va morir el dictador (Franco, que no n’hi havia altre) tot s’havia d’oblidar i refer. No tot. Els feixistes seguien sent feixistes. I els que havíem d’oblidar i reconciliar-mos érem els altres. Els rojos, els fills dels rojos i els fills dels fills. Els perdedors.
Ara el govern de l’estat, el president del seu govern, diu quatre coses bones del llegat democratitzador de la República i de la seua innegable empremta a la constitució del setanta-vuit i s’obren les caixes de Pandora, les toràciques, de quatre “cantamañanas” que s’escandalitzen que un demòcrata parli bé de la democràcia. No mos ha d’estranyar, són els mateixos que pensen que les potències extracomunitàries han de seguir influint esotèricament en l’educació pública. Els mateixos que s’oposen al matrimoni de persones del mateix sexe. I que, sospit, encara s’oposarien al vot de les dones i dels pobres.
Reconciliar no vol dir que els bons deixin de ser bons i els dolents dolents. Posats a maniqueismes: els bons som naltros.
07/04/2006

No era tant

La convocatòria del macrobotelló va quedar en poca cosa. Realment no hauria de ser res especial, però els ajuntaments –sobretot els d’esquerra, però no només- que fa anys haguessin respost a una necessitat social, posant a l’abast dels joves un lloc adequat, ara pensen més en termes de repressió.
El mateix ajuntament de Vila anunciava mesures contra la convocatòria. (Pareix ser que una d’aquestes mesures era comença a regar els jardins del parc Reina Sofia exactament a les nou i mitja de la nit. No tenien moltes lleis a favor. Perquè beure al carrer no és cap delicte. Una altra cosa és fer massa remor (com fan els camions de recollida de fems). O embrutar els carrers (o carreteres, com fan els camions que transporten la terra de les obres de les autopistes). Contra aquestes coses ja existeixen lleis, normes i ordenances. No és necessari prohibir per prohibir. I molt menys prohibir a mitges. Com va fer l’ajuntament de Madrid: prohibir beure alcohol al carrer. Però no tant. De fet, a Madrid, a les terrasses de bars i cafeteries es pot prendre qualsevol beguda alcohòlica. L’únic límit: poder-t’ho permetre. A Barcelona per l’estil. Així, al passeig de la Castellana o a la rambla de Catalunya, per exemple, pot donar-se el cas d’una paradoxa legal propera a la inconstitucionalitat. El cas seria el d’un “pijo” o un famoset, a una terrassa de les de deixar-s’hi veure, pren una cervesa que li costa deu euros. Just devora, a quatre metres, algú seu a un banc públic i pren una cervesa que li ha costat trenta cèntims. L’oferta del supermercat. El primer compleix la llei. El segon és un delinqüent. Si això no és desigualtat davant la llei...
A Madrid ahir van passar coses surrealistes. La policia registrava motxilles i requisava botelles. No només no deixen beure al carrer, tampoc deixen transportar-hi una droga legal. Si posassin un control a la porta d’un supermercat farien sous.
Per cert, les administracions van darrerament molt fluixes a l’hora de treure policia antidisturbis al carrer. A la rambla del Raval a Barcelona o a ca’n Malalt de Sant Jordi.
18/03/2006

Civilització

Record una vegada, fa uns vint-i-cinc anys a Barcelona, que a la rambla de Catalunya es feia una fira enològica (de vins, vull dir). El trànsit estava tallat en aquell tram de la rambla. I no recordaria la fira si no fos pel cartell que indicava als conductors el tancament de la via i els trajectes alternatius. Me va sorprendre que, encara que provisional, estava fet com si s’hagués de passar l’eternitat en aquella cantonada. Res de cartrons penjats amb un filferro. Estava fet com un senyal de trànsit i l’havien col·locat foradant el terra i posant-hi ciment. L’única cosa que en delatava la provisionalitat era la pròpia informació que tenia inscrita.

Igual que aquí vint-i-cinc anys més tard. Des que han començat les obres de les autopistes l’única senyalització provisional que he vist –molt poca, absolutament insuficient- han sét papers aferrats als panells de sempre o trossos de fusta lligats amb un cordell. Les coses que es fan s’han de fer bé. Però ja sé que és demanar massa. No sé com m’estranya que es posi en perill la vida de molts per no senyalitzar correctament les obres a les carreteres quan s’envia a la guàrdia civil a treure a cops de porra als convidats a una finca per deixar-hi entrar excavadores. I si els propietaris volen veure papers, els hi ensenyen un formulari sense omplir. Com em poden estranyar aquestes actituds de gent que posa una cimentera o una planta asfàltica sense demanar una llicència municipal. Que envia disfresses de robocop a dojo, però s’oblida d’enviar un arqueòleg junt a l’excavadora. Que enterra les restes de l’asfalt vell que lleva de les carreteres a un abocador “provisional”. Què més dóna que passi a l’aigua un poc més de contaminació si els pous ja estan tan salinitzats que no se’n pot veure l’aigua fa temps.

Cada passa que fan intentant arreglar les coses indignen més i més gent.

A un país civilitzat (civilitzat probablement és sinònim de tenir vergonya), ja faria dies que hauria dimitit el govern en ple.

Publicat el 13 de març a Última Hora d'Eivissa i Formentera

El dia abans

És un costum habitual, quan una festa cau en diumenge, canviar-la al dilluns. En l’àmbit privat també és habitual celebrar el diumenge el sant de l’oncle que cau entre setmana (si no es diu Josep, que sovent és festa i enguany diumenge), o passar al dissabte l’aniversari que va ser el dijous. Sobre els aniversaris la cosa està tan establerta que arriba a la superstició: es pot celebrar quan ja ha passat, però du mala sort fer la festa abans. I si això val pels aniversaris de persones, qui sap si no val també per a altres aniversaris. El de l’estatut de les Illes Balears, per exemple. Celebrat el dia abans. El mes abans, inclús. L’he donat voltes i més voltes i no li trob cap sentit. Celebrar el dia de les Illes Balears, que és festa, el dia abans del dia de les Illes Balears que és dia feiner. I si el dia escollit va ser pot encertat, el lloc menys encara. El recinte firal, tot envoltat de moviments de terres i d’obres de futurs scalextrix. I així com s’acostava l’hora de l’acte institucional, envoltat també de manifestants tenaços i antidisturbis de la policia nacional. I si tot això era poc, el boicot de l’esquerra. Una celebració ben lluïda. Són coses que passen quan es vol canviar el calendari a conveniència. I el traçat de les carreteres a conveniència. I la protecció del territori a conveniència. I la vida dels ciutadans com si fossin súbdits. I tornant a la celebració a destemps, no entenc quina pressa tenia el govern en ple de torna a Mallorca. Què debien tenir a fer un dia tan assenyalat? No debien ser negocis, que era dia de festa. Si no era negoci era oci. Una partida de golf. Un passeig en veler per la badia de Palma. Gandulejar al sofà amb el comandament a la mà. Perdonau, som un malpensat. Segurament volien passar el dia amb la família. Ja sabeu, aquella institució que als d’esquerra mos importa tan poc que la volem destruir.

Publicat a Última Hora edició d’Eivissa i Formentera el 5 de març de 2006.

Vint mil amics

És un dia important. Una tarda important. Baix l'escala de casa, només obrir la porta un riu de gent. Baixen tots escales avall. Al carrer també, rius de gent. Tots van cap a s'Alamera. Allà mos trobam. Tots, pràcticament tots. Veig una amiga, la salud. Feia uns dos anys que no la veia. Mos alegram de trobar-mos. Veig un conegut. Fa algun temps me venia les aspirines a la farmàcia. Més enllà me trob amb una amiga. De fa temps ja. Pens quant de temps: ho deix en vint. Vint anys. Quan èrem estudiants. Record un sopar amb ella a un restaurant de Gràcia, a Barcelona. Segueix caminant, amb la meua pancarta. Em saluda un membre del servei de seguretat dels organitzadors. Du posat un jupetí reflectant. El conec d'anys fa. A ell i a més de la meitat del servei de seguretat. Un altre amic. Un altre. Un conegut... el record d'una excursió, quan tots dos anàvem a l'institut. I aquell, aquell el conec però ara mateix no sabria dir de què. I aquell que porta la pancarta que deixa n'Stella Matutes a l'alçada que es mereix, també el conec. Vàrem ser companys de militància política. I justament pensant en militàncies, salud una antiga companya. No una companya qualsevol. Vàrem ser companys a dos partits diferents. No és molt habitual. Però és. Passant per davant de la seu de les empreses de son pare de n'Stella, tot de policies nacionals. Acabats d'arribar de Mallorca. Es coneix que a Palma no fa tan de fred com a Eivissa perquè molts duen una bufanda per davant de la boca i el nas. Com els antiterroristes que surten a la tele, a Euskadi. Seguim caminant. Salud uns altres amics. Després un company de feina. La manifestació s'acaba. Anam a sopar amb els amics d'ara mateix. Amb els que compartim les alegries d'ara. Després a casa, a dormir. L'endemà, esmorzant, tard, però esmorzant, trob un altre amic. Em pregunta si hi vaig ser, a la manifestació. Contest que sí. No t'hi vaig veure, em diu. Normal, pens. Érem més de vint mil.

Publicat el 20 de febrer de 2006 a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera.

Un dia perfecte

Fa una hora he deixat el cotxe aparcat baix de casa. Amb un tiquet de l’ORA. Surt de casa. Ja és hora d’anar a la feina. Arribant al cotxe, de lluny, veig una multa. No pot ser, només m’he passat quatre minuts. Però sí, és. En tancar la porta, el moviment de l’aire girà el tiquet. No es veia. Hauré de fer un recurs. Almenys intentar-ho. Puj al cotxe i el pos en marxa. En aquell mateix moment un camió dels jardiners de l’ajuntament s’atura en mig del carrer i no em deixa sortir. Paciència, m’esper. Arribaré tard a la feina. Uns operaris carreguen al camió les branques tallades d’un arbre que havien podat. Cronometr la seqüència: set minuts. Es mou el camió. El carrer comença a moure’s. Començ a circular pel carrer d’Aragó. El cotxe de davant vol aparcar. S’atura i aparca: dos minuts. Més enllà, un altre camió talla el carrer. Hi carreguen uns mobles. Quatre minuts. Arribaré tard. Després el semàfor vermell. Clar. Vermell. El següent semàfor vermell també. M’hi atur. Un senyor despistat que condueix un cotxe blau no ha vist que m’he aturat. Em xoca per darrera. Molt civilitzadament me faig a una banda. El cotxe blau també. Ja arrib tard. No ha set res. Sort. Només cinc minuts. Arrib a ca’n Sifre. L’asfalt ple de terra. No tan terrible com dies abans, però ple de terra. Pas per ca na Palleva. Faig tres o quatre pitades en solidaritat amb la concentració d’antiautopistes. Per cert, supós que ja sabeu que fer el pròxim divendres per la tarda. A les vuit. Anar a la manifestació. Contra les autopistes. Només n’estau excusats si pensau votar al PP en les pròximes eleccions. O si pensau que el projecte de port esportiu d’es Viver val la pena. Que la destrossa és la mateixa. Arribaré tard a la feina. I és un dia normal. Avui no han sortit boixos dels instituts sense permís. És el caos de cada dia. Els antiautopistes prenen cafè i no tallen la carretera. Avui no. La carretera i la vida són prou per que arribi tard. Dos minuts tard. Només, però tard.

Publicat el 12 de febrer de 2006 a Última Hora de Eivissa i Formentera.

Llaurar de bon matí

Eren les set del matí. De la matinada, que en gener a les set és encara de nit. Feia fred. A un camí de Sant Jordi passen coses poc habituals. Una cinquantena de persones volen passar per un camí i un grup de guàrdies civils els ho impedeix. Ni una credencial del parlament europeu pot obrir la barrera. Espitjant tampoc. Corrent per enmig del terç sí. Arribam al nostro lloc amb les primeres llums del dia. El fred intens, l’aire humit. Des de lluny se sent un monstre mecànic, gegantí i groc. El monstre arriba just davant de naltros. S’hi atura. A només tres metres. Ràpidament, els guàrdies formen davant la màquina. Per a protegir-la de naltros? Després esperar. No sabíem ben bé què. Estàvam allà, formats, enfrontats. No parlam amb els que tenim davant, però sí entre naltros. I per telèfon. Ells parlen entre ells. Poc, però parlen. Puc sentir una conversa, curta, entre dos guàrdies: “mira que aquí nos pase esto...” La distensió no dura gaire. Un dels que mana passa per davant de la formació de guàrdies dient-los que “esto va en serio”. Arriben reforços. Amb porres més llargues i més fortes. I amb escuts de plàstic transparent. Segurament tardaven perquè li havien de llevar la pols als escuts. Potser ni s’enrecordaven d’on els havien guardat. Els que acaben d’arribar pareixen més nerviosos. Un d’ells agafa la porra amb la mà dreta i s’hi dóna copets a la mà esquerra. Formen com les peces dels escacs. Els peons davant, els que duen escut darrera. Naltros, agafats dels braços, formam una cadena d’ADN. Amb un megàfon, un dels que mana mos commina. Tenim dos minuts per anar-mos-en. Torna a parlar, mos hem d’anar d’allà immediatament. Diu que impedim una activitat lícita. Després tot va ser molt ràpid. No vaig sentir cap ordre. M’arrencaren del braç del meu company i me tregueren d’enmig. En pocs minuts la màquina ferotge tenia el pas obert. Dos camions pesats, impressionants, li anaven darrera. Començaren a carregar terra. Una camionada cada tres o quatre minuts. A l’aire l’aroma de terra humida. Feia olor de camp acabat de llaurar.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 29 de gener de 2006

Paisatgisme aplicat

La jardineria primer, després el paisatgisme, han evolucionat molt en els darrers segles. Al segle XVIII la modernitat era construir jardins geomètrics, amb fonts i arbres i plantes podades en formes artístiques. La naturalesa no havia de parèixer natural. Així per tota Europa els jardins imitaven els de Versalles. Més endavant, al segle XIX, els romàntics van posar de moda el gust per les antiguitats. També pels viatges exòtics, en un temps en què sortint de Londres, Roma ja era una destinació prou exòtica. Els viatgers de l’època anaven també a Istanbul i a Egipte. I a Grècia. Els agradaven les ruïnes antigues. També les que tenien prop de casa: abadies gòtiques o esglésies romàniques. Molts pintors i escriptors situaven les seues obres a un claustre d’un monestir antic en una nit de tempesta. O a un cementiri medieval. O a un castell al cim d’un penyal. O a llocs per l’estil. Però el plaer d’admirar antiguitats no s’acabava aquí. Els anglesos nobles –i rics, que llavors era pràcticament el mateix- encarregaven jardins a la moda, és a dir, amb una estètica absolutament oposada a la del jardí versallesc. Volien espais d’aparença salvatge, boscos que dissimulassin la seua condició d’artificials. La feina dels jardiners era, precisament, que paregués que no hi havien fet feina. Aquestos jardins es completaven de vegades amb falses ruïnes. Per exemple un tros de mur amb dos arcs gòtics, adequadament coberts per heures, en un racó ombrívol d’un boscatge. La jardineria i el paisatgisme han evolucionat molt. I curiosament, ara, a Eivissa es dóna un “revival” de la moda romàntica. Alguns propietaris de parcel·les rústiques, rics, sí, però no molt nobles, construeixen ruïnes falses a les seues propietats. Petites païsses de tres segles d’antiguitat construïdes abans d’ahir. O unes restes fictícies de murs d’una casa amagades darrera unes mates (Matas Matas?). Qualsevol cosa val. Però no ho fan pel plaer de l’esperit. Ho fan per omplir-se les butxaques. Paisatgisme aplicat a l’especulació urbanística.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 21 de gener de 2006

Terrorisme enciclopèdic

Quan jo anava a l’institut i havia de fer un treball sobre qualsevol tema, anava a la biblioteca i buscava informació en enciclopèdies. Ara, lògicament, les enciclopèdies són a internet. Fa uns dies vaig ajudar un estudiant a trobar-hi informació. Vàrem entrar a la Wikipèdia. Wiki, en llengua hawaiana vol dir obert, o alguna cosa semblant. Per tant, Wikipèdia és una enciclopèdia oberta. Tots podem consultar-la, però també –meravelles de la tècnica- també podem corregir-la. La veritat és que l’he consultat moltes vegades i sempre m’ha sorprès no trobar-hi bestieses afegides per qualsevol usuari incívic. Això fins abans d’ahir. El treball que havia de fer l’estudiant en qüestió era sobre instruments de laboratori. Després de mirar unes quantes entrades, quan vàrem arribar a la placa de Petri, la definició era correcta i clara, com és habitual. Però tenia un afegit estrany. Convidava al lector a ficar-se un dit al cul i, a continuació, amenaçava, en nom d’ETA, amb un atemptat terrorista terrible per divendres a les zero hores. Deia que l’atemptat d’al-Qaeda a Madrid quedaria en res. L’ortografia era dolenta. La sintaxi encara molt pitjor. Dos dades que, sumades a que l’amenaça es trobàs amagada a l’article “placa de Petri” de la Wikipèdia, donaven molt poca credibilitat al contingut. Així i tot, no me va paréixer cosa de prendre’s a broma. Només d’imaginar-me divendres pel matí escoltant a la ràdio la notícia ja tremolava. Què fer? Cridar la policia? També m’imaginava parlant per telèfon i explicant-ho tot: explicant què és la Wikipèdia, explicant què és la placa de Petri, explicant quina adreça s’ha de teclejar al navegador... uf! Les coses d’internet s’han de resoldre a internet. Vaig buscar la pàgina del ministeri d’interior. Hi havia un link per a enviar e-mails a no sé quina unitat antiterrorista. Així era més fàcil. Allà sí que sabrien de què parlava. Efectivament, mitja hora més tard rebia una resposta donant-me les gràcies.
Aprofitant, vaig buscar on denunciar en Bush. Però això a internet no es troba.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 15 de gener de 2006

Manuia te Kilihimahi ma te Tauhaga Fou

Oceania sempre ha set un espai per als somnis. Illes meravelloses. Illes perdudes i llunyanes. Platges blanques. Vegetació exuberant. Fa molts d’anys, amb una amiga fèiem plans de visitar l’arxipèlag de Tuvalu: només set atols poc poblats. Sense ràdio. Ni televisió. Amb un únic aeroport i amb un únic hotel – a Funafuti, la capital- de només dotze habitacions. I un petit aeroport que rep vols només des d’una illa de Fiji. En resum: un paradís.
En el repartiment de dominis d’internet, a Tuvalu li van tocar les lletres TV. La casualitat de la coincidència amb l’abreviació de televisió va ser per a aquest petit estat com la grossa de nadal. Les adreces d’internet de Tuvalu es vénen a preu milionari a televisions de tot el món. L’estat de Tuvalu és ara un estat ric.
Prop de Tuvalu s’hi troben les illes de Tokelau. Un estat petit. Només tres atols i una població de mil cinc-cents habitats. Governat per un consell d’ancians i amb relacions privilegiades amb Nova Zelanda. De fet ja estan negociant el trasllat de tota la població a Nova Zelanda si puja el nivell del mar i desapareixen les illes. En coses d’internet, Tokelau no ha tingut tanta sort com els seus veïns. El seu domini el marquen les lletres TK. No són les lletres més adequades per fer un gran negoci, per això han decidit regalar les adreces. Qualsevol pot tenir una adreça gratuïta punt TK. No intenteu registrar cocacola.tk, ni marlboro.tk, per aquestes si s’ha de pagar. Però no per una adreça personal. Jo ja en tenc una: http://www.sarradell.tk/ . Si la teclejau en el vostre navegador entrareu en el meu “blog” (que vol dir “diari personal” en neolingua d’internet), on penj aquestos articles el dia següent a la seua publicació. Hi podeu llegir els meus escrits de setmanes passades. I deixar-hi comentaris si voleu. I si decidiu tenir la vostra adreça de Tokelau, quan comenci el pròxim any rebreu un e-mail de felicitació en llengua tokelau. Manuia te Kilihimahi ma te Tauhaga Fou, que vol dir que el nou any sigui molt bo i ple d’alegries. Més o menys.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 9 de gener de 2006

Molins de vent

L’altre dia, en aquestes mateixes pàgines, apareixia la notícia d’un projecte del Consell Insular. No m’ho podia creure. Finalment un projecte fantàstic, faraònic. I fins i tot una mica ecològic. A pàgina sencera, i amb imatge virtual, es presentava un parc eòlic a la badia de Sant Antoni. Amb altíssimes torres que sorgien de la mar i que suportaven immensos molins de tres pales. M’agradà molt la idea. No m’acabava de quadrar, però, que fos idea del PP. Només ho pareixia per l’important impacte paisatgístic. El principal problema del projecte: la protecció del paisatge. La protecció que mos impedeix crear paisatges nous. Però també impedeix que alguns facin un benidorm a cada cala.
Pens que el paisatge s’ha de protegir, però també pens que necessitam alguna obra monumental. Una construcció emblemàtica, gran, visible. Una torre de comunicacions, amb restaurant giratori. Un museu que canviï l’”skyline” de Dalt Vila. Un teatre de l’òpera penjat d’un penya-segat. En resum, alguna cosa magnifica que canviàs l’entorn, alguna cosa que d’aquí tres segles fos digna d’una llei especial de protecció del patrimoni artístic.
Mitja dotzena de molins d’energia eòlica era una bona cosa. Una successió de gegants poètics de ritme musical. (Jo la havia imaginat, fa anys, p’Es Freus).
Però, ai!, il·lús de mi, era una broma. Era producte de les ments malicioses que escriuen aquest diari. Es coneix que, farts de ser fidels a la tirànica realitat, una vegada a l’any s’inventen una notícia. La innocentada del vint-i-vuit de desembre. I m’ho diuen l’endemà. Vaig estar enganyat tot un dia. Sort que, en contra del meu entusiasme, no en vaig fer gaires comentaris. Molt de ridícul m’ha estalviat aquesta actitud. Però el desassossec al pit. La sensació d’haver set traït per la paraula escrita, que té tanta autoritat, no me la lleva ningú.
I mira que fa temps que hauria d’haver après a no fiar-me de la lletra escrita, que sap mentir amb més eficàcia que la paraula que mira directament als ulls.

Publicat a Última Hora edició d'Eivissa i Formentera el 2 de gener de 2006