Fa molt, molt de temps, a un lloc llunyà, vivia un poble de gent vanitosa. Per a alimentar la vanitat es feien estàtues. Les posaven per tot. Als jardins, als parcs. També a les portes de les cases, o dalt de tot de penyes a les afores de la ciutat. A totes bandes es veien formes humanes de color blanc, com fantasmes.
Un punt flac de lèxtrema vanitat d'aquell poble era els materials de les estàtues: guix sobre una estructura de fusta i filferro. Aquesta circumstància compensava amb la fragilitat -i conseqüent desgast- la desmesurada producció estatuària d'aquell poble.
Però la vanitat que poblava l'interior de cada figura no era, habitualment, mica fràgil ni poca cosa. Així, podríam dir que les estàtues tenien una dimensió espiritual que les feia fortes més enllà de la pobre durabilitat material.
Un dia va sortir d'un taller una estàtua amb una gran virtud. O gran defecte. Contenia moltes vanitats. Moltes.
Era massa força espiritual per aun cos de guix tan dèbil. Aquella estàtua va ser plantada cerimonialmet a un lloc prominent de l'àgora, una nit de lluna plena, envoltada d'un núvol de fum d'encens.Des d'aquell mateix moment les vanitats que contenia començaren a lluitar entre elles. Fins i tot deformaren un poc una cama amb la força de la lluita.(Algú va dir que havia vist un hàlit de llum als ulls, però el va creure).
No feia ni un any des de la fabricació de l'estàtua, quan els habitants de la ciutat decidiren acabar amb aquella lluita de vanitats que s'havia escampat enfora de l'estàtua i afectava a persones. L'astròleg fixà el dia del solstici d'estiu com a data propícia per a la destrucció de la figura. I així es va fer. La nit del solstici sacerdotesses i sacerdots prepararen la foguera ritual. Després l'estàtua hi cremà, diuen que molt llargament. Conten que es veia clarament com les vanitats cremaven a l'interior, primer, i que, després d'hores, caigué de sobte ja feta cendres.
Des de llavors es fan fogueres purificadores la nit del solstici, que molts segles després es digué de sant Joan.
Des de llavors, també, les estàtues es fan de bronze.
´ñç`k
Un punt flac de lèxtrema vanitat d'aquell poble era els materials de les estàtues: guix sobre una estructura de fusta i filferro. Aquesta circumstància compensava amb la fragilitat -i conseqüent desgast- la desmesurada producció estatuària d'aquell poble.
Però la vanitat que poblava l'interior de cada figura no era, habitualment, mica fràgil ni poca cosa. Així, podríam dir que les estàtues tenien una dimensió espiritual que les feia fortes més enllà de la pobre durabilitat material.
Un dia va sortir d'un taller una estàtua amb una gran virtud. O gran defecte. Contenia moltes vanitats. Moltes.
Era massa força espiritual per aun cos de guix tan dèbil. Aquella estàtua va ser plantada cerimonialmet a un lloc prominent de l'àgora, una nit de lluna plena, envoltada d'un núvol de fum d'encens.Des d'aquell mateix moment les vanitats que contenia començaren a lluitar entre elles. Fins i tot deformaren un poc una cama amb la força de la lluita.(Algú va dir que havia vist un hàlit de llum als ulls, però el va creure).
No feia ni un any des de la fabricació de l'estàtua, quan els habitants de la ciutat decidiren acabar amb aquella lluita de vanitats que s'havia escampat enfora de l'estàtua i afectava a persones. L'astròleg fixà el dia del solstici d'estiu com a data propícia per a la destrucció de la figura. I així es va fer. La nit del solstici sacerdotesses i sacerdots prepararen la foguera ritual. Després l'estàtua hi cremà, diuen que molt llargament. Conten que es veia clarament com les vanitats cremaven a l'interior, primer, i que, després d'hores, caigué de sobte ja feta cendres.
Des de llavors es fan fogueres purificadores la nit del solstici, que molts segles després es digué de sant Joan.
Des de llavors, també, les estàtues es fan de bronze.
´ñç`k
