Porxets i autobusos

T'acostumes. És indispensable, insubstituible, no pots viure sense. Hi vas amunt i aball. A la feina i de festa. I a la platja. I a casa dels amics, que viuen al camp i et salven de la remor i les presses de la ciutat. Ah! quin plaer a l'estiu un pati o un porxet on toca la brisa. O sopar fora, a cel obert. (Gent que viu a ciutats de -diríem- debò, Barcelona o París vull dir, fan broma del meu sentiment d'stress ciutadà. Diuen que Vila no és a prou gran per a provocar els sentiments i sensacions que provoca una gran ciutat. Però això és relatiu. A mi París -o Barcelona o Nova York o Del·li- em dóna una sensació de pau i tranquil·litat equiparable a la que me dóna el camp. Una cosa haig de dir, mai hi he fet feina, sempre que visit una ciutat d'aquestes és de vacances, i és clar, no és el mateix.)
Però de sobte, un dia el cotxe diu que no, que no li ve mica de gust caminar una passa -és una manera de dir- més. I allà mateix s'atura. Sense contemplacions. Quan s'atura s'atura al mig d'una carretera sense espai per a fer-se a un costat. Apanya't i bona sort. Els cotxes no mos estimen. El meu m'ha deixat ara, quan comença l'estiu, sense patí i sense porxet refrescat per la brisa. I sense platja que no sigui la de ses Figueretes. No té consideració. Cap. Clar que potser jo no n'he tengut la cura que tocava. M'han dit que convé fer-li una revisió anual.
Res és casualitat. Aquestos dies sense cotxe m'han obligat a anar en autobús. I no m'agrada. No molt. Per a anar a la feina he de sortir de casa una hora abans, en comptes d'un quart d'hora. Anar a Corona, a buscar un poxet fresc, és una enfeinada d'unes tres hores. I fent auto-stop. Auto-stop! Feia anys que no en feia! I segueix funcionant. Això sí, els únics que s'aturen (casualitat?) són alemanys que parlen castellà.
En quant als horaris dels autobusos, molt malament!, per què surten a l'hora en punt? A l'hora en punt és quan la gent acaba la feina o surt de classe. Els autobusos haurien de partir a les hores i cinc, o i deu, així no hauríem de esperar mitja hora -amb sort- o una hora -el més normal- per a començar el trajecte cap a casa. O cap allà on sigui.