Regal d’aniversari

La televisió. Avorriment. El debat tediós i llarg. La democràcia és avorrida, Felipe González dixit. Me qued adormit en el sofà quan parla en Rubalcava. Quan me despert ja ha començat la votació. No fa molt: encara van per la C. Més avorriment però més democràtic. No és una revolució. És el que més s’hi assembla sense haver de matar. Ni morir. Ni destorbar la tranquil·litat avorridíssima en que vivim. Quan mos deixen. Ei, mira! n’Enrique Fajarnés. Cap sorpresa, vota que no, com era d’esperar. En Rajoy encara mira incrèdul al seu voltant. Encara pensa vagament en la possibilitat d’un miracle. Ell no ho veu, però el que està passant s’assembla prou a un miracle. Després de dos o tres García, canvia la veu de la lletania. Segueix una altra que canta les abstencions en català (és de suposar que els ‘sí’ i els ‘no’ també, però no és fàcil saber-ho). No deu ser reglamentari, però a ningú pareix importar-li. I podria ser que aviat sigui reglamentari. I normal. Generaria llocs de feina: el cos de traductors i intèrprets del congrés. Sí. No. No. Sí. Tedi. Vaig a la cuina. Torn amb un got de suc. No. Sí. Sí. Crec que sí, que veurem molts de canvis els pròxims quatre anys. La república no, això no. Encara no. Xano xano. Temps al temps. Noms i més noms. Noms llargs i monosíl·labs curts. Un càntic, un mantra. No sé si començ a entrar en èxtasi o m’estic quedant adormit un altre cop. Se’m tanquen els ulls. És son. Millor. Quan me torn a despertar està votant n’Ana Palacio. Després del govern vota la mesa. L’últim en Marín. Un diputat crida que a ell no l’han anomenat. Un error en la llista. Vota l’últim. I vota que sí. El recompte és ràpid, un parell de minuts. Tatxaaan! ...ZP. La majoria absoluta aplaudeix i crida. Els altres miren. En Rajoy perd tota esperança. I el president que no ha perdut les eleccions té pressa per sortir corrents i no tornar mai més. Els altres es donen la mà. I petons. I abraçades. Estic content, és un bon regal en el dia del meu quarantè aniversari. Zapatero no mos fallis.